‘Tinc la sort de formar part d’una família molt gran, plena de vivències que s’han convertit en la meva font d’inspiració principal. La meva primera pel·lícula, Estiu 1993, aborda la història de la meva infància en relació amb la meva mare biològica i la seva família. Amb la meva segona pel·lícula, volia aproximar-me a la professió de la família de la meva mare adoptiva per retratar el lloc on va créixer: Alcarràs, un poble de les Terres de Ponent catalanes. Els meus oncles conreen préssecs a Alcarràs. Solien fer-ho amb el meu padrí, però va morir fa sis anys. En aquestes terres hi passem el Nadal i les vacances d’estiu. De fet, tenen un gran valor emocional per a tota la meva família, pel que hi hem viscut i el que hi hem compartit.

El dolor per l’absència del meu padrí ens va portar a posar en valor el llegat que ens deixava, i per primera vegada vaig imaginar-me què passaria si un dia els presseguers que cultiva la meva família deixessin d’existir. De fet, això és el que li està passant a moltes famílies de pagesos que a poc a poc abandonen les seves terres perquè aquest model de fer agricultura en família ha deixat de ser sostenible. D’aquí sorgeix l’argument clàssic d’aquesta pel·lícula, la crònica d’una mort anunciada. I una possible història: el retrat d’una família que fa molts anys que cultiva les seves terres i que es reuneix per fer la darrera collita.’