La taula braser. Sortir de les faldilles de la mare
La taula braser. Sortir de les faldilles de la mare
“La pel·lícula sorgeix d’una sensació física, com a filla que es desprèn del niu familiar, de la confortable calor amb la qual les faldilles d’una taula braser em resguardaven del fred. O m’empresonaven. No era fàcil sortir d’aquell braser. Podria haver-me passat hores fent la migdiada sota la seva falda, còmodament, mentre la vida transcorria en una altra banda, lluny del confort de la casa dels meus pares.
Durant tot el procés de fer aquesta pel·lícula em va acompanyar una expressió popular. Quan algú diu que un fill està ‘sempre enganxat a les faldilles de la seva mare’ es refereix al fet que encara no és una persona independent. En el meu cas, aquesta idea de sortir de les faldilles d’una mare com a metàfora del procés d’emancipació és totalment literal. La meva mare és costurera; la faldilla que em cobria en seure a la taula braser durant la meva infància i adolescència la va cosir ella.”
La taula braser dels pares de la directora
L’equip a la taula braser
“Vaig fotografiar els meus pares mentre feien la migdiada a la seva taula braser per ensenyar-li a l’equip quin era per a mi l’origen de la història. Desitjava portar-los fins allà perquè s’asseguessin al costat dels meus pares i que la faldilla d’aquella taula els cobrís també a ells fins al punt de no voler-ne sortir. I així va ser. Ens reuníem al voltant d’aquesta taula i així vam preparar la pel·lícula, escalfant-nos –va ser un hivern molt fred– mentre conversàvem. La taula era per a mi el centre del món dels personatges i es va convertir també en el centre de tot el nostre procés de treball.”
Trobades, converses i lectura de guió a la taula braser.
Primera visita de Lola Dueñas a casa dels pares de la directora. Va conèixer a la Glòria, la mare de Celia Rico, i va seure amb ella a la taula braser. Van tardar molt a aixecar-se de tan bé que hi estaven.
Part de l’equip escalfant-se a la taula braser de la casa rural on es van allotjar, just abans de sortir a visitar una de les localitzacions.
Álvaro Sánchez (cap de producció), Josep Amorós (productor), Santiago Racaj (director de fotografia), Ana Hernando (ajudant de direcció), Vinyet Escobar (vestuari), Amanda Villavieja (so), Mireia Carles (directora d’art), Celia Rico (directora)
La construcció, la tela, el color
“Era fàcil aconseguir una taula per a la pel·lícula; podríem haver-la comprat, algun amic o familiar ens hauria prestat la seva si la hi haugéssim demanat, però vaig pensar que seria molt més especial fabricar-ne una a mà. Volia que el procés de donar forma a la taula ens acompanyés mentre donàvem forma a tota la resta. Ens la va fer un amic del meu pare i després, amb l’equip, vam anar provant teles, colors i textures per vestir-la.”
Taula braser feta a mà per Pizarro, un amic de la família de la cineasta.
Prova de teles i colors per vestir la taula braser amb directora inclosa.
Al rodatge... i a la pel·lícula
“Ja en el rodatge, recordo la comoditat i la protecció que van sentir les actrius en asseure’s en aquesta taula que els havíem preparat amb tant d’amor.”
Fotogrames de la pel·lícula amb la taula braser ja acabada. Tots aquests plans es van rodar amb l’estufa encesa perquè les actrius en notessin l’escalfor.
