El llit: fotografies, escultures i textos

El llit: fotografies, escultures i textos

En el procés de creació, Celia Rico s’acompanya de poemes, textos literaris, assajos, cançons, fotografies, escultures...

Quan la directora i l’actriu Lola Dueñas treballaven en el personatge de la mare, que estava vivint un dol, es preguntaven com fer visible l’absència del marit a través de gestos quotidians com asseure’s en un llit. En aquest moment, la cineasta va compartir les fotografies de Duane Michals amb l’actriu.

“Li vaig ensenyar a la Lola una fotografia de Duane Michals en la qual una parella s’abraça en un llit. Sota la foto, hi ha un text que diu així: ‘This photograph is my proof. There was that afternoon, when things were still good between us, and she embraced me, and we were so happy. It did happen, she did love me. Look, see for yourself’ [Aquesta fotografia és la meva prova. Era aquella tarda, quan les coses encara anaven bé entre nosaltres, i ella m’abraçava, i érem tan feliços. Va ocórrer realment, ella em va estimar. Mira, mira-ho tu mateix].

Li vaig dir que aquesta fotografia seria també la seva prova d’uns temps més feliços. Mai més vam parlar de qui era o com era el marit que havia mort. Només li vaig demanar que retingués aquella imatge.”

 

Les escultures de George Segal

“El llit va ser un element fonamental en molts sentits. La Lola no és mare i em va explicar en diverses ocasions que necessitava ancorar-se a la terra per no sortir volant com ho fa la filla. Les escultures de George Segal li van servir d’inspiració per sentir aquest pes de la maternitat i fer-lo present a través d’una cosa tan senzilla com la postura en asseure’s en un llit. Va ser un treball físic de col·locació del cos, però també del sentiment. Les postures d’aquestes escultures ens emocionaven molt perquè una no sap si aquests cossos descansen en un llit al final del dia o es carreguen amb el pes del que han viscut. Tal vegada, són totes dues coses.”

Les escultures de Segal també van ser una inspiració per a l’abraçada de l’escena final.

Els textos de Xavier de Maistre, Joseph Brodsky i Adrienne Rich

“Deambulant al voltant de la seva habitació, Xavier de Maistre s'atura al llit i es pregunta: No és al llit on una mare, embriagada de felicitat pel naixement del seu fill, oblida els seus dolors? És aquí on les fantàstiques alegries, els productes de la imaginació i l’esperança, venen a agitar-nos. També diu que és un llit el que ens veu néixer i ens veu morir. Després de la mort dels seus pares, escriu Brodsky que el seu llit –el dels pares, a quilòmetres de distància del seu obligat exili– era el seu cau particular, la seva última illa, el seu espai inoblidable; l’espai més segur i ara, també, el més indefens. Adrienne Rich reflexiona a "Còlera i tendresa", un dels seus capítols del llibre Naixem de dona, sobre les nits de llit i insomni en què a les mares, encara amb l’oïda atenta a un so d’emergència, els resulta difícil reconèixer la creixent independència dels seus fills respecte a elles.

Tots aquests textos em van acompanyar quan filmava Lola Dueñas ficant-se sola al llit, ocupant delicadament la meitat de l’espai, perquè en l’altra meitat romania encara el record de temps més feliços i, alhora, es feia present el dolor de l’absència. També em van acompanyar quan la filmàvem despertant-se enmig de la nit, com si l’oïda atenta de la mare encara sentís el plor d’una filla. I també quan aquesta filla (Anna Castillo) es ficava al seu llit intentant tornar al cau segur i indefens de Brodsky, L’última illa.”.

A la pel·lícula. L’Estrella al seu llit [55']
A la pel·lícula. L’Estrella al seu llit [62']

 

 

Viaje al cuarto de una madre: Procés de creació