La casa és un personatge més de la pel·lícula: pràcticament tot succeeix a la casa (amb prou feines hi ha tres localitzacions més, molt puntuals), és l’espai vital de l’Estrella i la Leonor, el lloc de la seva relació, del seu passat, on l’Estrella es quedarà sola quan la Leonor marxi, i té un gran paper en les seqüències i els plans.

Celia Rico s’imaginava les habitacions de l’Estrella i la Leonor una davant de l’altra, de manera que des de l’interior d’una sempre s’intuís l’altra al fons.

“Era una manera de pensar que les dues, mare i filla, estarien sempre presents en la vida de l’altra, com si més enllà de cadascuna no hi hagués altre horitzó que l’altra. Després, és clar, hi hauria el nou horitzó, el de la porta al final del passadís. Trobo curiós pensar que mai les vaig imaginar mirant per una finestra. Suposo que pensava en la casa com si pogués dibuixar la cartografia emocional dels personatges en el moment vital en el qual es trobaven.

Va aparèixer amb molta intensitat el desig de transitar per una casa com es transita per la vida, no necessàriament en línia recta. Encara que la filla tingués l’habitació de la seva mare a dos passos en línia recta, no estaria preparada per entrar-hi fins al final de la pel·lícula, quan torna de Londres. Per posar tot això en escena, necessitàvem una localització molt concreta, amb dues habitacions molt pròximes i ‘enfrontades’.”

La planta de la casa

Explica Celia Rico que la planta es va convertir en una espècie de pissarra on anar traçant tot el que els passava als personatges.

“Quan preparàvem la pel·lícula, sempre teníem a mà el dibuix de la planta, recorríem la casa d’un costat a un altre amb el bolígraf, com si seguíssim els passos dels personatges. La Leonor aquí, l’Estrella allà. Després l’Estrella aquí i la Leonor allà. Una a dins, l’altra sortint. Una a fora, l’altra entrant. Una al fons, l’altra fora de camp. La casa era molt petita, l’espai limitava les possibilitats a un parell o tres d’eleccions cada vegada. Això ens va ajudar a visualitzar la pel·lícula d’una manera molt determinada, basada en la repetició i la variació. Passar pels mateixos llocs de maneres diferents. Aquesta és la meva manera de pensar en els personatges, però també de concebre la posada en escena i les posicions de càmera.”