“Un dels processos més bonics a l’hora de treballar amb les actrius ha estat el de buscar un delicat equilibri entre el silenci i la paraula. Quan llegíem juntes el guió parlàvem molt dels petits gestos que acompanyarien aquests silencis i paraules. Els gestos són ambigus, esquius i sovint revelen les emocions més profundes. Volíem que aquests gestos se sentissin com gestos naturals, quotidians, i que fossin valents i alhora covards, com ho són les paraules que tantes vegades ens guardem per protegir l’altre i que, en altres ocasions, s’escapen ferint a qui només vetllava per la nostra cura. A cada assaig hi havia una pregunta que ens travessava: com viure la pròpia vida i manejar l’amor incondicional que ens sembra pors.

Per aconseguir el to que imaginàvem calia mesurar molt cadascun d’aquests gestos, silencis i paraules, ja que tant a la mare com a la filla els costa ser sinceres per por de preocupar o defraudar l’altra. Volíem construir un clima de molta tendresa i complicitat entre elles i, alhora, carregar-lo de mentides ingènues i malapteses amb les quals fracassar en l’esforç de sobreprotegir-se. Això va implicar treballar en dues direccions: d’una banda, les actrius havien de ficar-se de ple en les emocions més íntimes dels personatges i explorar-les fins a les últimes conseqüències i, d’una altra, portar-les a la mínima expressió per amagar-les com si res d’això estigués passant.”